Els mecànics de l'ADN guanyen el Nobel. S'han d'enfadar els quimics?

Fa poques hores que s'ha sabut la nova trïada guardonada amb el premi Nobel. Es tracta de Tomas Lindahl, Paul L. Modrich i Aziz Sancar, per la seva contribució a l'estudi de la mecànica sobre la reparació de l'ADN. Però que vol dir això?

L'ADN, que es troba a totes les nostres cèl·lules, rep lesions de forma constant. La llum ultraviolada, els radicals lliures d'oxigen i anàlegs de bases poden produir canvis en la seqüència d'aquesta macromolècula. L'ADN l'hem d'entendre com un manual, un llibre on les cèl·lules tenen tota la informació per dur a terme la seva funció. Les lesions que rep l'ADN serien similars a un llibre ple de pintades i amb fulles arrabassades. Totes aquestes coses malmenen el llibre, fent que pugui esser difícil entendre'l o inclús que alguna cosa s'entengui de forma errònia. Per sort, hi ha llibreters que poden tornar a cosir les pàgines i esborrar tot allò que desllueixi el llibre. 

Les nostres cèl·lules fan el mateix, són capaces de corregir les lesions que reben de forma constant amb més o menys traça. En funció de la lesió en concret s'activaran uns o altres mecanismes per arreglar-la, com en el cas del llibre. No s'ha de fer el mateix si algú ha dibuixat als marges que si se'ns ha caigut el café a sobre. 

Els tres guardonats van participar en això, en elucidar els distints mecanismes que interaccionen amb cadascuna de les lesions. Aquests descobriments han contribuït a l'estudi de malalties rares com el Xenoderma pigmentosum, on la falta de mecanismes de reparació provoca anomalies en la pigmentació; o distintes síndromes relacionats amb el càncer, com la síndrome de Lynch.

Per tant, uns descobriments prou importants tant en la denominada recerca bàsica com en la recerca clínica, on la finalitat no és el coneixement sinó ajudar al pacient.

Però bé, passant del premi en si, anem a la polèmica. Que ha passat en la comunitat química? Com és que han posat el crit al cel? Alguns argumenten que la biologia ha envaït un terreny que no li pertoca en aquests premis. I el cert és que tenen raó. Entre el 1905 i l'actualitat s'han repartit 108 premis Nobel, 67 dels quals han parat a la química més tradicional, mentre que 41 han estat per descobriments relacionats amb la bioquímica i la biologia molecular. Alguns reclamen que la química mare hauria de tenir més protagonisme dins aquests premis, es senten marginats dins la seva pròpia àrea i exigeixen que es faci un premi apart. Sabeu què, millor anem més a poc a poc.

Els premis Nobel sorgeixen com una iniciativa per tal de guardonar l'excel·lència en 6 àrees distintes: L'economia, la medicina, la literatura, la química i la física; a les quals s'ha de sumar el Nobel de la Pau. Des de la seva implantació el 1901 mai hi ha hagut cap canvi de categoria. Les matemàtiques són unes de les grans oblidades, al igual que l'arquitectura o les arts dramàtique. Els matemàtics enlloc de rebre un Nobel, reben la medalla Fields, que s'entrega cada 4 anys. 

La Bioquímica neix com la germana poc agraciada de la química orgànica, aquella que es dedica simplement a descriure. Però amb el pas del temps el coneixement ens revela que la cèl·lula és en realitat una fàbrica, una entitat on les reaccions més essencials donen lloc a la vida. Així, la germana lletja poc a poc va creixient, guanyant terreny a la química de sempre. Finalment es transforma, com ho fa la ventafocs amb l'ajut de la fada padrina, i esdevé una entitat pròpia, la Bioquímica i la Biologia Molecular, on rau l'estudi més elemental de la vida. 

I entendre la vida implica entendre la malaltia, per la qual cosa l'impacte d'aquestes recerques pot esser molt alt, desorbitat, produint cert recel entre l'ara germanastra d'una ciència en majúscules, dels quimics. 

Químics en veure els guanyadors del Nobel d'enguany

I de cop i volta, alegria

Els científics vivim en un món complicat. Existeix un clima de pessimisme entorn a la recerca científica motivats per la falta de confiança i d'ajuts a nivell governamental. La ciència és una feina preciosa, però crema. Crema quan els experiments no surten, quan no saps què serà del teu futur, quan et planteges si val la pena caure tants cops amb les mateixes pedres.

Tot i que l'ambient és cordial en un laboratori, és molt difícil que les pressions i els estressos no passin factura. Sovint es materialitzen amb filies i fòbies cap a companys, amb un tracte diferencial en funció de quí sigui el que ha acabat el TBE o el que ha robat el darrer vial de Phusion. 

Però de tant en tant, tot això queda en un segon terme. Els clonatges que no surten, els expedients X dels westerns. Les cèl·lules que no es divideixen. Tot. Ahir a les 17:30 hora local ens comuniquen que han acceptat el paper d'en Miguel. Un any després i dues revistes per enmig, però, finalment, tenim la nostra joia. Un Nature Medicine. 

La felicitat irràdia entre tots els companys, que ens fonem amb ell amb abraçades i besades. I no tan sols amb el primer autor. Darrere d'aquesta lluita hi ha hagut molts herois. En Miguel, l'Humberto, el Fer i na Paula, entre d'altres. Aquests s'han deixat la pell i la salut, i ara toca celebrar-ho.

Aquestes emocions, aquestes petites coses fan que, malgrat tot, aquesta vida valgui la pena.

Un any més de Gemma Rossell i Romero

Fa just un any redactava l'Abstract del que seria el meu Treball de Fi de Grau. Anava tot atabalat tot i que encara faltaven uns mesos per la defensa. I és que na Lida, sa meva al·lota, m'havia passat un enllaç d'un concurs per a estudiants a Barcelona. Calia provar sort, i sense pensar-ho massa vaig enviar el resum. 

En un parell de setmanes vaig rebre una cridada, una dona a l'altre costat del telèfon i de la mar em comunicava que el meu resum havia estat acceptat. Com era possible? Jo ho havia enviat com qui compra un bitllet de loteria, no tenia ni presentació ni el permís del meu cap, en Jeroni, i a casa ningú sabia que aniria tres dies a Barcelona. Van entrar-me els dubtes i fins i tot em qüestionava si allò que duia fent mesos era presentable o no. Na Lida me va convèncer a tirar endavant.

Tenia el si de casa i una amiga (n'Ainhoa) que ens acollia, però faltava el més important, així que el matí següent vaig anar a xerrar amb en Jeroni. Vist amb perspectiva la seva resposta no em va sorprendre gens. Va estar contentíssim, inclús va consultar si podria escapar-se per venir a veure'm. Vam concertar un dia i tot per fer un assaig al seu despatx.

Amb la presentació a mig enllestir volava cap a Barcelona. Recordo la sensació quan vaig arribar al Clínic, la que enguany ha estat la meva facultat. Aquell claustre ple de metges i estudiants amunt i avall. Regnava la ciència en aquell edifici! De seguida vaig veure que el nivell dels meus companys estava per sobre de les expectatives: Lamelipodis, nous enfocs per lluitar contra el càncer de mama triple negatiu,... Però esperava amb impaciència les presentacions de "Els valencians" com deien els organitzadors. Ells eren en Víctor i en Guillem, estudiants de medicina de la Universitat de València, que mesos abans havia conegut al CIB 2014. 

Fotos d'arxiu. Esquerra, el més sexy, el que supura suag pels seus folicles, el guanyador del GRR2014, Víctor Garcés. 

Dreta, l'aguerrit, el lluitador quatribarrat, el president del CIB2015 i l'autor de El Bueno el Feo y el Malo

parlant d'artèries, Guillem Policarpo. Al centre, el dia de l'orla, Víctor i Guillem acompanyats per

 Francesc, qui, sorprenentment, no va assistir al GRR2014. S'haurà estat reservant per aquest any? 

Modestament he de dir que vaig esser la persona més aplaudida del congrés, no degut a que guanyés cap premi, sinó perquè, després d'uns minuts horribles amb problemes amb el power point, vaig poder iniciar la meva xerrada. Em vaig sentir molt còmode sota l'atenta mirada del jurat i dels meus amics que estudien a la capital del principat. 

Bromes apart, aquest concurs va suposar per mi un punt d'inflexió, un augment en la confiança en mi mateix, en el que faig i en com ho transmeto. Em va agradar veure tant a estudiants com a organitzadors compromesos amb la recerca, i amb els quals comparteixo que aquesta ha d'esser ja un pilar fonamental durant la formació dels estudiants. Recomano a tota persona de darrer curs que miri de presentar-s’hi i que ens expliqui el que ha fet durant els darrers mesos o anys.

Salut i ciència!

http://www.gemmarr.com/

Els Ni-Nis són virus!

Avui parlarem d'aquests monstres invisibles que surten a les pel·lícules causant la mort de milers de persones, que tenien un aspecte de "malote" segons la mítica sèrie Érase una vez el Cuerpo Humano. 

Avui parlarem de virus, que podrien definir-se com un Ni-Ni 

Es tracta d'un ent que no pot viure per si mateix, que necessita dels seus pares per tal de poder menjar i que li paguin la factura del telèfon. El virus no té cap respecte per casa seva, i empra les coses sense permis i les deixa desordenades. A més, aquest ésser és procliu a montar festes (estil project X), on acaba replicant-se, i molts dels seus amics deixen la feina o els estudis, veient com de bé li va al senyor Ni-Ni. Quan els pares arriben i veuen la desfeta no ho suporten més i el nucli familiar rebenta. Els amics del Ni-Ni tornen a les respectives cases on munten noves festes, fent que el drama familiar es propagui casa a casa, barri a barri.

Els virus, efectivament, no poden viure per si mateixos, necessiten infectar cèl·lules (els pares del Ni-Ni), que denominarem hostes, i aprofitar-se de la maquinària de les propies cèl·lules. Quan un virus infecta una cèl·lula pot donar lloc a dues respostes (o cicles), denominades lític o lisogènic:

Si el virus es comporta de forma lisogènica estarà adormit. Part del seu material genètic és integrat al material genètic de l'hoste, esperant un moment òptim per replicar-se. Per seguir amb la nostra analogia irrespetuosa, seria el temps en que el Ni-Ni fa bonda perquè li han dit que si ajuda a casa li compraran aquella scooter tan xula.

En canvi, el dia que el pare troba una multa per haver pintat un graffiti s'inicia el cicle lític. El pare diu que no hi haurà scooter i el Ni-Ni s'empipa, destrossa mobles i llança els quadres de la familia cap al seu progenitor. En definitiva, empra la maquinària de l'hoste en contra seva. El cicle lític acaba amb la replicació del virus, la mort de la cèl·lula hoste i la disseminació dels virus a la recerca de nous hostes.

Molt bé, ara sabem que els virus poden comportar-se de dues formes, però no hem respòs a moltes preguntes. Què és un virus? És una cèl·lula? De què està fet?

Comencem. Els virus no són cèl·lules, ja que com hem dit, no poden viure per si mateixos, mentre que les cèl·lules són organismes capaços de realitzar de forma autònoma les tres funcions vitals. La nutrició, a través de la captació, conversió i utilització de molècules; la relació a través de senyals químics; i la reproducció, que és més avorrida que la nostra, denominada mitosi.

Tot i no ser cèl·lules contenen el mateix tipus de molècules que nosaltres. La seva informació genètica està continguda en molècules d'àcids nucleics, com nosaltres. Però en el cas dels virus aquest àcid pot esser ADN o ARN. En el segon cas els virus pertanyeran al grup dels retrovirus, com per exemple el virus de la SIDA. Aquesta informació es troba coberta per una capa proteica, i de vegades, embeguda en carbohidrats que el proteigeixen. 

Molta gent confon els virus i les bactèries, i és important saber la diferència. Una bactèria sí que és una cèl·lula, tot i que són distintes a les cèl·lules animals. La majoria de bactèries que viuen dins i sobre de nosaltres ens donen beneficis, catalitzen reaccions que nosaltres no podem, ens protegeixen d'altres bactèries,... N'hi ha algunes que venen amb altres intencions i que ens poden fer emmalaltir. Són les denominades patògenes, com la Salmonella de la Maonesa de l'estiu o el pneumococo de la pneumònia. Contra les bactèries tenim unes armes potents, els antibiòtics, però que de res serveixen contra els virus.

Així que recordau, els virus són éssers acel·lulars que tenen dues fases, una de repòs i una d'acció, que necessiten de l'hoste per replicar-se i que són immunes a antibiòtics, pensau-hi el proper pic que tengueu el grip!

Està bé aquest post, però realment no sóc més que un Ni-Ni, ni coment ni comparteixo