Un any més de Gemma Rossell i Romero

Fa just un any redactava l'Abstract del que seria el meu Treball de Fi de Grau. Anava tot atabalat tot i que encara faltaven uns mesos per la defensa. I és que na Lida, sa meva al·lota, m'havia passat un enllaç d'un concurs per a estudiants a Barcelona. Calia provar sort, i sense pensar-ho massa vaig enviar el resum. 

En un parell de setmanes vaig rebre una cridada, una dona a l'altre costat del telèfon i de la mar em comunicava que el meu resum havia estat acceptat. Com era possible? Jo ho havia enviat com qui compra un bitllet de loteria, no tenia ni presentació ni el permís del meu cap, en Jeroni, i a casa ningú sabia que aniria tres dies a Barcelona. Van entrar-me els dubtes i fins i tot em qüestionava si allò que duia fent mesos era presentable o no. Na Lida me va convèncer a tirar endavant.

Tenia el si de casa i una amiga (n'Ainhoa) que ens acollia, però faltava el més important, així que el matí següent vaig anar a xerrar amb en Jeroni. Vist amb perspectiva la seva resposta no em va sorprendre gens. Va estar contentíssim, inclús va consultar si podria escapar-se per venir a veure'm. Vam concertar un dia i tot per fer un assaig al seu despatx.

Amb la presentació a mig enllestir volava cap a Barcelona. Recordo la sensació quan vaig arribar al Clínic, la que enguany ha estat la meva facultat. Aquell claustre ple de metges i estudiants amunt i avall. Regnava la ciència en aquell edifici! De seguida vaig veure que el nivell dels meus companys estava per sobre de les expectatives: Lamelipodis, nous enfocs per lluitar contra el càncer de mama triple negatiu,... Però esperava amb impaciència les presentacions de "Els valencians" com deien els organitzadors. Ells eren en Víctor i en Guillem, estudiants de medicina de la Universitat de València, que mesos abans havia conegut al CIB 2014. 

Fotos d'arxiu. Esquerra, el més sexy, el que supura suag pels seus folicles, el guanyador del GRR2014, Víctor Garcés. 

Dreta, l'aguerrit, el lluitador quatribarrat, el president del CIB2015 i l'autor de El Bueno el Feo y el Malo

parlant d'artèries, Guillem Policarpo. Al centre, el dia de l'orla, Víctor i Guillem acompanyats per

 Francesc, qui, sorprenentment, no va assistir al GRR2014. S'haurà estat reservant per aquest any? 

Modestament he de dir que vaig esser la persona més aplaudida del congrés, no degut a que guanyés cap premi, sinó perquè, després d'uns minuts horribles amb problemes amb el power point, vaig poder iniciar la meva xerrada. Em vaig sentir molt còmode sota l'atenta mirada del jurat i dels meus amics que estudien a la capital del principat. 

Bromes apart, aquest concurs va suposar per mi un punt d'inflexió, un augment en la confiança en mi mateix, en el que faig i en com ho transmeto. Em va agradar veure tant a estudiants com a organitzadors compromesos amb la recerca, i amb els quals comparteixo que aquesta ha d'esser ja un pilar fonamental durant la formació dels estudiants. Recomano a tota persona de darrer curs que miri de presentar-s’hi i que ens expliqui el que ha fet durant els darrers mesos o anys.

Salut i ciència!

http://www.gemmarr.com/

Universitat a l'antiga, alternatives d'avui

El meu sentiment cap als estudis universitaris ha tengut molts altibaixos des que hi vaig entrar el 2010. En un principi em trobava il·lusionat, passava a ser universitari, on coneixeria a la gent compromesa, amb esperit de superació i ganes d'aprendre i de canviar les coses. 

Aquesta gent tot i ser-hi, no abunda a les dues universitats on he estat. Cadascú va a la seva, i és poc comú que la gent es plantegi les coses, vagi més enllà. Sovint em sembla que estam massa acostumats a anar a classe, que ens amollin el rollo i partir. 

Però no tot és culpa dels alumnes. La idiosincràcia universitària tan sols valora la qualitat en la recerca del professorat, deixant de banda la formació i per descomptat la divulgació. Això fa que l'esforç sigui nul o gairebé inapreciable pels estudiants.

I és que a tots els que hem fet bioquímica ens han explicat com funciona l'operó lac unes 6 vegades i ens han explicat a dues assignatures a l'hora què és una mitocòndria (sovint de forma diferent degut a anacronismes i faltes de revisió bibliogràfica del professorat). Per altra banda, no hi ha temps per estudiar el metabolisme dels aminoàcids o el de les purines, perquè és "molt dificil", segons els doctors.

Fa devers un any que vaig caure en un bucle de falta de motivació per les classes. Els professors no fan cas del feed-back fet amb l'alumnat, no miren els continguts d'assignatures prèvies i en casos estrambòtics ni tan sols miren el nom d'aquestes.

Davant una falta d'assistència a les seves classes els professors responen de dues formes antagòniques:

• Millora: Alguns professors (lamentablement la minoria), en vista d'aquesta desbandada decideixen fer les classes més dinàmiques, fent que l'alumne es plantegi coses, traient-lo del confortable silenci, fent que sigui crític, que jutgi, que comenti,... que aprengui. 

• Obligació: La resta es prenen la falta d'assistència com una cosa personal. Aquests actuen disminuint la qualitat de les seves presentacions, eliminant paraules o diapositives clau per entendre el contingut i recorrent a metodologies que rocen la legalitat del pla Bolonya, com passar llista i fer exàmens sorpreses.

La primera d'aquestes opcions fa que l'alumne faci el possible per assistir a classe, mentre que la segona opció tan sols aconsegueix tenir una massa considerable de gent enganxada al telèfon o a l'ordinador. Sembla esser, però, que el professor prefereix una classe plena de titelles inanimades que no pas un grup reduït de gent interessada.

Davant aquesta situació, un es planteja què pot fer, com pot seguir aprenent. Steve Jobs va durar pocs mesos a la universitat i va seguir formant-se, de manera autodidacta i assistint als cursos que l'interessaven. Si això fou possible el segle passat, com no ho ha d'esser el 2014?

Gràcies als Steve (no voldria fer un lleig al cofundador d'Apple, el senyor Wozniak), i a molts altres informàtics avui en dia tenim a l'abast una sèrie de recursos que poden servir per complementar la nostra formació, per fer que aquells temes que ens fluixegen puguin sortir enfortits. Allò que ens interessi, al nostre abast, i generalment de franc. 

Alguns d'aquests recursos són:

Weminars (De web i seminars): Presentacions on-line, es donen a través de distintes pàgines de les pròpies revistes científiques.

MOOCS (Massive Open Online Courses): Cursos amb classes on-line, sessions de dubtes   i entregues. Algunes de les pàgines més importants són:

• Coursera: Una de les pàgines més completes. Cursos en moltes matèries i llengües. També tenen especialitzacions, un conjunt de cursos que en el seu conjunt donen lloc a un bloc temàtic. 

• Miríada X: Pàgina de les universitats de parla espanyola, molt similar a Coursera.

• UCAT X: Pàgina de les universitats catalanes, semblant a les anteriors. Acaba de néixer, però s'espera que creixi força en els propers anys.

• edX: Com Coursera, una de les més completes i amb més rellevància internacional.

• MIT-OCW: Pàgina amb MOOCs propis de l'Institut tecnològic de Massachussets.

• Stanford online: Pàgina amb MOOCs propis de la universitat de Stanford.

Una altra molt bona opció és assistir a congressos, però d'això, i d'un congrés en concret, en parlaré la setmana vinent. 

Bona nit

Quan es perden els records

De tots els béns que hom pot acumular durant la vida els més importants són les experiències. Els primers Nadals, els estius que no s'acabaven mai, el naixement dels teus fills... Records que poden partir molt abans de fer-ho tu. Avui parlam de l'Alzheimer. 

Aprofit el meu desconeixement sobre aquesta malaltia per iniciar així l'apartat de col·laboracions, on na Lida Frau ens en parlarà:

L’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa que és la causa més comú de demència en ancians, provocant la mort en uns 10-15 anys. Els signes clínics més destacats són la pèrdua de memòria, del llenguatge, depressió, indiferència, al·lucinacions, ansietat, insomni i paranoia.

Aquesta malaltia es pot dividir en la variant esporàdica o d’inici tardà i la variant primerenca o familiar. La primera és la que es troba en el 95% dels casos i apareix sobre els 65 anys, per contra, la segona apareix abans dels 60 anys i representa una proporció molt reduïda dels casos.

Els trets més significatius són la formació de plaques amiloides i la formació de cabdells neurofibril·lars, els quals intentaré explicar de forma senzilla i clara:

En primer lloc, les plaques amiloides són unes acumulacions de pèptids que condueixen a la mort neuronal. Aquests pèptids es formen a partir del processament d’una proteïna anomenada APP, que es troba a la membrana de les neurones. Mitjançant el processament es produeixen una sèrie de talls en la proteïna que alliberen fragments de diferent mida, presentant alguns una gran capacitat d’agregació, donant lloc a productes tòxics que causen dany a les neurones produint-ne la mort.

Per altra banda, els cabdells neurofibril·lars estan formats per l'agregació de la proteïna Tau hiperfosforilada. La proteïna Tau està involucrada en el transport de vesícules al llarg de l’axó neuronal. A més, les plaques amiloides activen aquest canvi en Tau, produïnt aquests cabdells.

Un cop explicat el que ocorre durant aquesta malaltia, cal parlar dels tractaments. Els tractaments actuals, tractant-se d’una malaltia neurodegenerativa, sols són pal·liatius, tenen una efectivitat reduïda en el temps i molts pacients mai n’arriben a respondre. És per això que la recerca en nous tractaments és molt necessària.

En aquest punt entra en joc la teràpia lipídica dirigida a membranes. La membrana és una estructura dinàmica formada per una bicapa lipídica en la qual s’integren proteïnes i carbohidrats, que afecten aa funció de moltes proteïnes de membrana. Per tant, s'inicien estratègies per modular aquest entorn.

Així doncs, al Grup de Biomedicina Molecular i Cel·lular de la UIB, s’ha estudiat l’efecte de l’àcid 2-docosahexaenoic (OHDHA) com a part d’aquest tipus de teràpia. Aquest OHDHA és un àcid gras modificat: s’hi ha afegit un grup hidroxil (OH) al segon carboni (o carboni alfa) del DHA. Es pensa que aquesta modificació en la seva estructura permet que el DHA tengui una vida mitjana superior a la membrana.

 En models murins per aquesta malaltia s’han obtingut resultats força positius després d’aplicar aquesta teràpia: S’ha vist com es produeix una millora de la capacitat cognitiva, una promoció de la supervivència neuronal, una disminució de l’acumulació de pèptids amiloides i una disminució de la hiperfosforilació de la proteïna Tau.

Així doncs, aquesta teràpia està tenint bons resultats i tot i que encara queda un camí llarg per recórrer, són esperançadors els efectes que té en els models animals per a la malaltia de l’Alzheimer.

Margalida Frau

Graduada en Bioquímica

Cursa actualment el màster en Neurociències per la UB

Contacte: lida108@gmail.com